El TTIP o com manipular l'aribtratge de les inversions

El col·laborador de l'Observatori de la RSC, i membre de la junta directiva d'Oikocredit, Artur Espinosa critica en aquest extens article publicat a Infolibre sobre les polítiques d'arbitratge manipulades que preveu el TTIP. Alhora reivindiquem les finances ètiques com una oportunitat per preservar la democràcia i que l'interés públic prevalgui per sobre dels interessos privats.

"Imaginem que existeixen recels per part dels governs sobre la neutralitat en la valoració de les demandes que puguin interposar empreses multinacionals nacionals davant determinats tribunals estrangers. Afegim-li processos lents i sospites sobre corrupteles vàries que travessen la judicatura. Sembla, davant tal panorama, que la seguretat i independència amb la quan haurien de ser abordades controvèrsies relatives a inversors i expropiacions d'inversions al territori nacional d'un país no ofereixen garanties de despolitització i imparcialitat. Per donar solució a aquesta situació, es decideix acudir a tribunals d'arbitratge internacionals que puguin garantir transparència, independència i imparcialitat durant el procés. Encara que pugui semblar una solució lògica i raonable, el que a continuació es posa de manifest com l'articulació d'un acord d'arbitratge internacional, integrat en nombrosos Tractats Bilaterals d'Inversió (TBI) o Tractats de Lliure Comerç (TLC), pot degradar-se dolorosament fins a contravenir, precisament, les garanties i independències que ambdues parts haguessin d'assegurar-se en aquest procés

El primer element que ja d'entrada ens fa malfiar sobre les bondats dels Tractats d'Inversions es que no permet a Estats, governs i comunitats presentar demandes davant el tribunal d'arbitratge internacional, que ha de jutjar les controvèrsies que puguin derivar-se de la interpretació del tractat. Només els inversores, normalment empreses multinacionals, tenen potestat per a això, saltant-se, a més, als tribunals nacionals. El sentit comú ja ens alerta que això manté a l'estat en inferioritat davant la impossibilitat de buscar reparacions por danys causats pels inversores, cosa que, a més d'injusta, sembla estar esborrant el principi de lliure accés a la reparació que hauria de prevaler per a ambdues partes.

El segon element que desvirtua i deslegitima el sistema d'arbitratge internacional resideix en la pròpia laxitud i inconcreció amb la qual que es redacten els tractats, de manera que la base jurídica sobre la qual se sustenta la interposició de demandes es veu ampliada, precisament, per aquesta inconcreció. Així, por exemple, trobem que el concepte “inversió” pot abastar, en aquest exercici d'interpretació amplia, diners, béns o possibles guanys futurs.

Amb aquests dos elements ja podem anticipar un primera conclusió: les demandes de multinacionals a Estats, emparades per aquesta laxitud de l'articulat, han crescut vertiginosament en els últims anys.

Altres elements poden ser afegits a la recepta de l'arbitratge amanyat.

El sistema d'arbitratge internacional s'ha convertit en un negoci lucratiu controlat per un selecte grup de bufetes, advocats i àrbitres que amb zel, obscurantisme i defensa enèrgica d'un sistema favorable als interessos i drets de les multinacionals, els assegura voluminosos beneficis i tanca sobre si mateixos la posada en pràctica d'aquest sistema viciat d'irregularitats. Por si fos poc, existeix una ominosa pràctica de portes giratòries entre àrbitres i advocats que passen a exercir ambdues funcions, entrant al seu torn com a assessors de governs per al redactat de Tractats i copant l'acadèmia con una defensa inflexible sobre el sistema d'arbitratge com a element indispensable per a la seguretat de les inversions, condemnant a l'ostracisme acadèmic a les veus crítiques sobre la falta d'independència del sistema i les falles del mateix en el seu clar biaix en favor dels drets (mai es parla d'obligacions) dels inversores.

Com s'ha esmentat, la laxitud del redactat permet anteposar moltes demandes i, sorpresa, la potestat normativa i reguladora dels estats, que emana del mandat democràtic expressat per la ciutadania perquè es gestioni l'interès públic, és el focus sobre el qual neixen totes aquestes demandes creixents. Posant-ho més fàcil, això són: les normes i lleis que pugui aprovar un parlament són vistes por els advocats especialitzats en arbitratge d'inversions com una oportunitat idonea per afavorir noves demandes i aconseguir majors ingressos. De nou, una mica més concret: mesures tributàries o polítiques fiscals, la prohibició de productes químics, requerir que es realitzin avaluacions d'impacte ambiental, regulacions sobre residus, nous impostos, adopció de lleis ambientals… són considerades base suficient perquè les corporacions demanden, empeses pels advocats en busca del seu propi lucre i en defensa del seu puixant negoci, considerant a la legislació pública un efecte perjudicial sobre guanys perduts (sí, també han afectat a països en situació d'emergència social, financera i en guerra civil, com Grècia, Argentina i Líbia). Una coneguda pràctica d'assessorament dels advocats experts en inversions internacionals, anomenda treaty shopping, consisteix en la cerca del país que tingui un tractat més avantatjós per vehiculizar la inversió a través del mateix i tenir majors oportunitats de demandar a l'estat receptor de la inversió.

Un cop més, podem extreure una segona conclusió: davant una potencial demanda, els estats es troben amb que l'acte de legislar per defensar els interessos públics té un cost (molt elevat) en funció del veredicte emès per un tribunal arbitral endogàmic i opac. El legislador, davant la possibilitat d'una demanda, consulta a consultores sobre el tractat per buscar la seva aprovació i, de no tenir-la, potser proposa lleis laxes o insuficients al que seria desitjable per cobrir la matèria: l'amenaça d'interposar una demanda ja actua com a element dissuasori per a l'exercici dels governs. Les restriccions, legals i econòmiques, que s'imposen en el marco dels tractats són molt dures, mentre que es té un enfocament restrictiu dels Drets Humans i Socials que s'emparen en la legislació internacional, la qual cosa en última instància s'un sabotatge a la democràcia com a principi regulador de les nostres societats.

Les indemnitzacions, milionàries en la seva immensa majoria, són a càrrec de la ciutadania que amb els seus impostos han de pagar no només les indemnitzacions, sinó també els costos dels llargs processos judicials que fins i tot es reparteixen entre les parts encara que la sentència no resultés favorable als inversores. Aquestes mateixes multinacionals són les mateixes que en alguns casos es demostra que utilitzen serveis jurídics per a la implementació d'estratègies agressives d'elusió fiscal, de manera que delmen els recursos dels estats per mantenir en funcionament les democràcies i després demanden als mateixos quan legislen en favor de l'interès públic.

Un últim ingredient que s'afegeix a la recepta dels tribunals manipulats, que a més ressonarà amb la dimensió especulativa coneguda per tots per les conseqüències nefastes que ha tingut per a les economies i els ciutadans. Després de tots els elements esmentats, no faltava molt perquè aparegués el finançament aliè d'aquestes demandes per part de bancs, companyies d'assegurances i fons d'alt risc que esperen obtenir quantiosos rèdits de la seva inversió. L'entrada de tercers finançadors esmorteeix els riscos de costosos processos que han d'assumir, en la part que les correspongui, els inversors. Els fons d'inversió entren en el sistema d'arbitratge estimulant demandes especulatives amb la confiança de qui sap que la balança està inclinada al seu favor per l'engranatge interessat i lucratiu format por advocats, àrbitres i la pròpia i deliberada opacitat del sistema. L'oportunitat de saquejar als estats es un banquet per a inversors i especuladors.

La necessitat de sistemes d'arbitratge i tractats d'inversió com a úniques garanties que faciliten, promoguin i agilitin les inversions transnacionals ni tan sols de manera taxativa, i la defensa del sistema de dret i de l'arbitratge internacional sota aquestes circumstàncies no es més que una peça del dispositiu neoliberal que tergiversa el propi esperit de la dreta per la seva por a la democràcia.

Es necessari que es divulguin informacions com les de les línies precedents, que es denunciï el propi sistema, es plantegin reformes imprescindibles per fer-ho just i que la ciutadania conegui les maquinacions que de manera premeditada limiten les democràcies i subjuguen el benestar ciutadà.

Les negociacions del TTIP segueixen en marxa, i el Investor State Dispute Settlement (ISDS) que incorpora pretén subordinar l'interès públic a la lògica dels interessos privats."